Catalunya estancada?

Catalunya ha mantingut en aquesta dècada una fortalesa econòmica important. Generem un terç de totes les patents que es registren a l’Estat, hem passat de 590.000 empreses a 641.000. Tot i les deslocalitzacions de seus patides a partir del 2017, hem crescut en empreses estrangeres instal·lades al país fins a arribar a les 9.155, principalment europees. En aquesta dècada hem aconseguit que les vendes fora d’Espanya arribin al 65% del total. Les nostres empreses han establert 8.300 filials a l’exterior i entre els sectors més destacats en què s’han realitzat inversions catalanes a l’estranger es troben el turisme, la tecnologia, la salut i l’energia. Hem arribat als 94.000 milions d’euros en exportacions i tenim 17.500 empreses exportadores regulars.

Sens dubte, tenim una economia molt oberta que continua atraient inversions i talent, i continua expandint-se a l’exterior.

El 2013 encara arrossegàvem una situació econòmica feble fruit de la crisi del 2008. Cal recordar que teníem un atur del 22%, dada esfereïdora, davant del 9% actual. La població ocupada era de 2.817.000 treballadors enfront dels 3.500.000 actuals. Teníem una taxa d’abandonament escolar del 23,5% mentre que avui està al voltant del 17,4%, així i tot, molt per sobre de la mitjana europea, que se situa al 10%, i patíem una taxa de temporalitat de les més altes d’Europa pel model laboral i econòmic del país.

En l’àmbit d’ocupació podem destacar, doncs, una millora dels indicadors generals per les reformes laborals fetes, per ajustos en el model educatiu i per una clara millora de l’economia.

No vull deixar de banda l’impacte del conflicte polític entre Catalunya i Espanya amb el “procés”. Més enllà de la deslocalització de seus socials a altres zones de l’Estat, l’impacte econòmic i laboral no ha estat massa destacable. El que si s’ha notat més, especialment en els anys posteriors, és la prevenció d’inversors institucionals a l’hora de prendre posicions al país. La incertesa política, i determinats models de gestió pública poc afavoridors de grans projectes d’inversió immobiliària, oci i serveis han frenat el que era una bona tendència històrica.

Catalunya continua suposant un 19% del PIB de l’Estat des del final de la guerra civil on va caure del 25% que havia estat. El que sí que podem observar és que s’ha creat una Espanya perifèrica que es va descapitalitzant enfront d’un Madrid que fa d’aspiradora de talent, recursos i inversions.

 

Fins aquí podríem dir que no ens hauríem de queixar massa, però quan mirem les dades de l’Idescat i l’INE arribem a unes altres conclusions: Catalunya viu en un estancament com encertadament recull la Nota del Cercle d’EconomiaReactivar el futur. Hi ha una dada prou significativa com ho és el nivell de renda per càpita del 2021 respecte a l’any 2000. Aquest nivell està pràcticament igual mentre que en aquests 20 anys, la diferència percentual entre la renda dels catalans i la resta d’espanyols ha caigut 4 punts i només és del 17%, quan havia estat del 24%.

Passem de la quarta posició en renda, a la desena, generant un dèficit fiscal de 20.200 milions o l’equivalent del 8,5% del PIB

Com sempre, en totes les situacions, cal buscar diferents elements que ho expliquin.

En primer lloc, el mal finançament català que continua sent un dels problemes més importants del desenvolupament econòmic i social del país. Amb independència del color polític del govern central, les sèries històriques ens indiquen la manca de voler resoldre aquest conflicte, encara que porti a una crisi d’Estat. Tot i que l’actual Estatut d’Autonomia Català ribotat, que ni vostè ni jo hem votat mai i, per tant, de dubtosa constitucionalitat, recull el principi d’ordinalitat que vol dir que Catalunya no pot retrocedir llocs en el rànquing dels ingressos per càpita respecte al rànquing dels recursos tributaris per càpita. Per tant, l’Estat ha de garantir l’anivellament o compensació per no perdre posicions, i això no passa. Sistemàticament, passem de la quarta posició en renda a la desena, generant un dèficit fiscal de 20.200 milions o l’equivalent del 8,5% del PIB; totalment confiscatori i especialment empobridor pels catalans amb rendes més baixes que fa dècades que pateixen un model endèmicament injust.

El capital públic de l’Estat a Catalunya, és a dir el valor de les inversions d’infraestructures fetes per l’estat al país, és del 13,5%, molt per sota del que li tocaria per població, generació de PIB o per aportació fiscal. Igualment, la inversió per habitant que rebem, en la darrera dècada, és de 105 euros anuals enfront dels 148 euros de mitjana espanyola. El model és insostenible i, com diu un reconegut economista, Espanya és un mal negoci. El que és estrany és que a diferència del País Basc, a Catalunya no hi hagi un consens de totes les formacions polítiques respecte a aquest tema i estigui al capdavant de les agendes dels programes electorals. Identitat per sobre de la prosperitat?

El capital públic de l’Estat a Catalunya és del 13,5%, molt per sota del que li tocaria per població, generació de PIB o per aportació fiscal

Però no totes les causes són exògenes, aquí hi ha molts deures pendents per revertir el nostre futur: Un dels capítols on Catalunya no ha avançat gens des del 2013 és en l’àmbit de la inversió en recerca, desenvolupament i innovació (R+D+I). No superem l’1,5% sobre el PIB, molt lluny de la mitjana europea, que és del 3%, i de les inversions que fan els països capdavanters del món.

Continuem sense creure que la prosperitat i desenvolupament d’un país està vinculat al seu nivell d’innovació

En el fons, això demostra que continuem sense creure que la prosperitat i desenvolupament d’un país està vinculat al seu nivell d’innovació. Cal recordar que els darrers anys, el pressupost de la Generalitat per l’àrea d’empresa ha estat inferior al de cultura, i no vull dir amb això que cultura no es mereixi un pressupost notablement superior.

La facilitat per fer negocis a Catalunya ha millorat progressivament segons reconeix el prestigiós informe del Banc Mundial Doing Business. Catalunya es situaria entre els 30 primers llocs del món amb avenços importants com la Finestreta Única Empresarial (FUE). Hem fet bons progressos, però encara manca integrar tràmits de les diferents administracions de l’Estat. Ja sabem que no hi ha res més difícil que el treball en equip i la col·laboració interdepartamental i entre administracions.

Això ens porta a la necessària reforma de l’administració pública. L’han anquilosat amb garanties inútils que se’n queixen tots els funcionaris, interventors i secretaris inclosos, i cal que sigui flexible, oberta, professionalitzada, innovadora, que avalua i aprèn amb el ciutadà al centre. Gairebé res! Podem fer-ho? Sens dubte, amb coratge polític.

Ens hem desnortat amb el mapa d’infraestructures que el país necessita per manca d’un lideratge polític valent que generi consensos

Tenim a Catalunya 2.250 ens públics i una administració de planta local basada en micropobles, amb unes 500 poblacions per sota del miler d’habitants, que requereix una revisió urgent de funcionament per reduir costos, donar flexibilitat i major servei al territori. Tenim pendent des de la transició un model territorial propi que vagi més enllà de les Pro-Vinceres romanes aturades al Tribunal Constitucional. Hi ha models operatius possibles, però cal que algú s’hi dediqui a impulsar-ho com ho està fent Femvallès. Ens hem desnortat amb el mapa d’infraestructures que el país necessita per manca d’un lideratge polític valent que generi consensos. També ens cal recuperar la cooperació publicoprivada com a element substancial per fer avançar el país. Els uns sense els altres no podem fer res i els grans projectes de país sempre s’han aconseguit amb aquest binomi virtuós.

Ens cal també la màxima estabilitat política amb acords transversals. Algú s’imagina una empresa canviant de gerent i/ o equip directiu cada dos anys? Impossible que una empresa funcioni a cops de volant. Calen grans acords de país que transcendeixin els governs siguin del color que siguin i finalment que ningú esperi a Sant Next Generation per pal·liar l’estancament que patim. Aquest Sant se l’ha quedat el govern central per fer les seves bones obres, però difícilment transformarà la nostra economia.

L’anàlisi

Viaempresa: Catalunya estancada?