Catalunya ha mantingut en aquesta dècada una fortalesa econòmica important. Generem un terç de totes les patents que es registren a l’Estat, hem passat de 590.000 empreses a 641.000. Tot i les deslocalitzacions de seus patides a partir del 2017, hem crescut en empreses estrangeres instal·lades al país fins a arribar a les 9.155, principalment europees. En aquesta dècada hem aconseguit que les vendes fora d’Espanya arribin al 65% del total. Les nostres empreses han establert 8.300 filials a l’exterior i entre els sectors més destacats en què s’han realitzat inversions catalanes a l’estranger es troben el turisme, la tecnologia, la salut i l’energia. Hem arribat als 94.000 milions d’euros en exportacions i tenim 17.500 empreses exportadores regulars.

Sens dubte, tenim una economia molt oberta que continua atraient inversions i talent, i continua expandint-se a l’exterior.

El 2013 encara arrossegàvem una situació econòmica feble fruit de la crisi del 2008. Cal recordar que teníem un atur del 22%, dada esfereïdora, davant del 9% actual. La població ocupada era de 2.817.000 treballadors enfront dels 3.500.000 actuals. Teníem una taxa d’abandonament escolar del 23,5% mentre que avui està al voltant del 17,4%, així i tot, molt per sobre de la mitjana europea, que se situa al 10%, i patíem una taxa de temporalitat de les més altes d’Europa pel model laboral i econòmic del país.

En l’àmbit d’ocupació podem destacar, doncs, una millora dels indicadors generals per les reformes laborals fetes, per ajustos en el model educatiu i per una clara millora de l’economia.

No vull deixar de banda l’impacte del conflicte polític entre Catalunya i Espanya amb el “procés”. Més enllà de la deslocalització de seus socials a altres zones de l’Estat, l’impacte econòmic i laboral no ha estat massa destacable. El que si s’ha notat més, especialment en els anys posteriors, és la prevenció d’inversors institucionals a l’hora de prendre posicions al país. La incertesa política, i determinats models de gestió pública poc afavoridors de grans projectes d’inversió immobiliària, oci i serveis han frenat el que era una bona tendència històrica.

Catalunya continua suposant un 19% del PIB de l’Estat des del final de la guerra civil on va caure del 25% que havia estat. El que sí que podem observar és que s’ha creat una Espanya perifèrica que es va descapitalitzant enfront d’un Madrid que fa d’aspiradora de talent, recursos i inversions.

 

Fins aquí podríem dir que no ens hauríem de queixar massa, però quan mirem les dades de l’Idescat i l’INE arribem a unes altres conclusions: Catalunya viu en un estancament com encertadament recull la Nota del Cercle d’Economia: Reactivar el futur. Hi ha una dada prou significativa com ho és el nivell de renda per càpita del 2021 respecte a l’any 2000. Aquest nivell està pràcticament igual mentre que en aquests 20 anys, la diferència percentual entre la renda dels catalans i la resta d’espanyols ha caigut 4 punts i només és del 17%, quan havia estat del 24%.

Passem de la quarta posició en renda, a la desena, generant un dèficit fiscal de 20.200 milions o l’equivalent del 8,5% del PIB

Com sempre, en totes les situacions, cal buscar diferents elements que ho expliquin.

En primer lloc, el mal finançament català que continua sent un dels problemes més importants del desenvolupament econòmic i social del país. Amb independència del color polític del govern central, les sèries històriques ens indiquen la manca de voler resoldre aquest conflicte, encara que porti a una crisi d’Estat. Tot i que l’actual Estatut d’Autonomia Català ribotat, que ni vostè ni jo hem votat mai i, per tant, de dubtosa constitucionalitat, recull el principi d’ordinalitat que vol dir que Catalunya no pot retrocedir llocs en el rànquing dels ingressos per càpita respecte al rànquing dels recursos tributaris per càpita. Per tant, l’Estat ha de garantir l’anivellament o compensació per no perdre posicions, i això no passa. Sistemàticament, passem de la quarta posició en renda a la desena, generant un dèficit fiscal de 20.200 milions o l’equivalent del 8,5% del PIB; totalment confiscatori i especialment empobridor pels catalans amb rendes més baixes que fa dècades que pateixen un model endèmicament injust.

El capital públic de l’Estat a Catalunya, és a dir el valor de les inversions d’infraestructures fetes per l’estat al país, és del 13,5%, molt per sota del que li tocaria per població, generació de PIB o per aportació fiscal. Igualment, la inversió per habitant que rebem, en la darrera dècada, és de 105 euros anuals enfront dels 148 euros de mitjana espanyola. El model és insostenible i, com diu un reconegut economista, Espanya és un mal negoci. El que és estrany és que a diferència del País Basc, a Catalunya no hi hagi un consens de totes les formacions polítiques respecte a aquest tema i estigui al capdavant de les agendes dels programes electorals. Identitat per sobre de la prosperitat?

El capital públic de l’Estat a Catalunya és del 13,5%, molt per sota del que li tocaria per població, generació de PIB o per aportació fiscal

Però no totes les causes són exògenes, aquí hi ha molts deures pendents per revertir el nostre futur: Un dels capítols on Catalunya no ha avançat gens des del 2013 és en l’àmbit de la inversió en recerca, desenvolupament i innovació (R+D+I). No superem l’1,5% sobre el PIB, molt lluny de la mitjana europea, que és del 3%, i de les inversions que fan els països capdavanters del món.

Continuem sense creure que la prosperitat i desenvolupament d’un país està vinculat al seu nivell d’innovació

En el fons, això demostra que continuem sense creure que la prosperitat i desenvolupament d’un país està vinculat al seu nivell d’innovació. Cal recordar que els darrers anys, el pressupost de la Generalitat per l’àrea d’empresa ha estat inferior al de cultura, i no vull dir amb això que cultura no es mereixi un pressupost notablement superior.

La facilitat per fer negocis a Catalunya ha millorat progressivament segons reconeix el prestigiós informe del Banc Mundial Doing Business. Catalunya es situaria entre els 30 primers llocs del món amb avenços importants com la Finestreta Única Empresarial (FUE). Hem fet bons progressos, però encara manca integrar tràmits de les diferents administracions de l’Estat. Ja sabem que no hi ha res més difícil que el treball en equip i la col·laboració interdepartamental i entre administracions.

Això ens porta a la necessària reforma de l’administració pública. L’han anquilosat amb garanties inútils que se’n queixen tots els funcionaris, interventors i secretaris inclosos, i cal que sigui flexible, oberta, professionalitzada, innovadora, que avalua i aprèn amb el ciutadà al centre. Gairebé res! Podem fer-ho? Sens dubte, amb coratge polític.

Ens hem desnortat amb el mapa d’infraestructures que el país necessita per manca d’un lideratge polític valent que generi consensos

Tenim a Catalunya 2.250 ens públics i una administració de planta local basada en micropobles, amb unes 500 poblacions per sota del miler d’habitants, que requereix una revisió urgent de funcionament per reduir costos, donar flexibilitat i major servei al territori. Tenim pendent des de la transició un model territorial propi que vagi més enllà de les Pro-Vinceres romanes aturades al Tribunal Constitucional. Hi ha models operatius possibles, però cal que algú s’hi dediqui a impulsar-ho com ho està fent Femvallès. Ens hem desnortat amb el mapa d’infraestructures que el país necessita per manca d’un lideratge polític valent que generi consensos. També ens cal recuperar la cooperació publicoprivada com a element substancial per fer avançar el país. Els uns sense els altres no podem fer res i els grans projectes de país sempre s’han aconseguit amb aquest binomi virtuós.

Ens cal també la màxima estabilitat política amb acords transversals. Algú s’imagina una empresa canviant de gerent i/ o equip directiu cada dos anys? Impossible que una empresa funcioni a cops de volant. Calen grans acords de país que transcendeixin els governs siguin del color que siguin i finalment que ningú esperi a Sant Next Generation per pal·liar l’estancament que patim. Aquest Sant se l’ha quedat el govern central per fer les seves bones obres, però difícilment transformarà la nostra economia.

L’anàlisi

Viaempresa: Catalunya estancada?

CIUTAT Representants del sector empresarial de Terrassa marquen les prioritats que ha de tenir en compte el nou govern municipal. Ramon Talamàs, president de la Cambra de Comerç, Xavier Panés, president de la patronal Cecot i l’empresari David Garrofé desgranen alguns dels reptes econòmics, industrials i empresarials que caldria posar sobre la taula en els pròxims quatre anys. Revisar el model de ciutat, atraure inversions, evitar la marxa d’indústries i, en paral·lel, que optin per instal·lar-se a Terrassa, millorar la mobilitat i renunciar a la cessió del 30% d’HPO són alguns dels punts que més preocupen; si bé n’hi ha d’altres que també veuen necessaris tractar, com és la situació actual de la formació professional o el comerç i la seva revitalització. Els agents econòmics també plantegen la necessitat d’ampliar la visió de territori i projectar Terrassa, no
només centrar-se en la ciutat en si, sinó també en tot el que l’envolta. Al llistat de deures per al nou executiu recorden la dispersió o la duplicitat administratives, que dificulten els tràmits en moltes ocasions.

Polígons: s’ha de modernitzar per atraure empreses

La situació actual dels polígons industrials preocupa i molt i es considera que la ciutat s’ha de plantejar el model actual. David Garrofé diu que el model “és dels anys setanta” i el considera “poc atractiu per a les grans corporacions”. Hi ha un Pla de Polígons que no fa molt que s’ha aprovat que, per a Xavier Panés, ha d’esdevenir “un pacte de ciutat a dècades vista, que vagi més enllà de les voluntats dels partits polítics”. El pla ha de “millorar la situació de les empreses ja ubicades” i atraure nova indústria. Els polígons necessiten una modernització urgent. Ramon Talamàs manifesta que “a Terrassa no hi ha terreny industrial i hi ha gent que ha hagut de marxar”. “S’ha de posar fil a l’agulla”, diu, pel que fa al Pla de Polígons i anar per feina.

Inversions Disminució preocupant del pes industrial

Es detecta una manca d’atracció com a ciutat pel que fa a l’arribada de noves empreses i nous inversors. “Ens omplim la boca que som la tercera ciutat de Catalunya, però estem perdent pes industrial”, alerta Talamàs, que afegeix que “comparativament amb altres ciutats no arribem al 17% de pes industrial, mentre que altres com Rubí arriba al 40% o Castellbisbal al 70%”. Garrofé aposta per atraure “un altre tipus d’empresa, moderna i que reclami talent” i explica que “Terrassa i Sabadell han quedat a la perifèria dels centres de decisió del país” i agrega que estan fora de joc respecte a altres poblacions de la comarca més petites. És del parer que, actualment, manca un “nou model de promoció econòmica”.

Mobilitat| Més interlocució amb els sectors afectats

La mobilitat és un altre dels temes que necessita també revisió en alguns aspectes. “La mobilitat impacta econòmicament en el teixit empresarial”, recorden des de la Cecot, que acull entre els seus associats al Gremi de Transport. Han trobat a faltar més interlocució entre l’administració i els sectors afectats “abans, durant i després” de les execucions de les illes de vianants. Garrofé, per la seva banda, es pregunta si s’ha fet una anàlisi de què pot suposar la B-40 en relació amb el Baix Llobregat. “S’han de treballar de manera urgent perquè les connexions amb el Baix Llobregat faran que molta gent d’allà vingui aquí” i s’ha de saber com s’assumirà tot plegat. “La ciutat es va desequilibrant”, diu.

Model de ciutat | Un pla estratègic i evitar les duplicitats a l’administració

Un dels punts que s’ha de tractar amb certa urgència és el model de ciutat. La Cecot demana la creació d’una àrea de promoció econòmica amb un paper estratègic, que no actuï a fets consumats, sinó que estableixi un diàleg real i directe amb el teixit socioeconòmic de la ciutat. Panés demana que els serveis es coordinin “com una finestreta única”. Talamàs, per la seva banda, reclama que s’han d’evitar les duplicitats. “Falta una unitat de criteri en temes industrials, d’innovació, de digitalització, de formació professional i sobretot, en infraestructures”. Per a Garrofé, “aquest nou mandat ha de comptar amb el màxim consens en els grans projectes de ciutat” i afegeix que “hem d’aixecar la mirada i fer una aposta clara per un territori més ampli, perquè individualment, no ens en sortirem”. No ajuda, opina l’empresari egarenc, el fet que les diputacions i els consells comarcals “no siguin elegits”. Creu que és una cosa que “no pot ser i no és bo ni és sa”.

Construcció | El 30% per a habitatge protegit oficial no ha funcionat

Algun dels eixos més rellevants del nou mandat és el de la construcció, també pel que fa a les indústries. Es demana, i així ho expressa, per exemple, la Cecot, que el procés de tramitació d’expedients i llicències sigui més eficient. La Cambra de Comerç, a través del seu president, Ramon Talamàs, també s’expressa en aquests termes. “És necessari accelerar al màxim les tramitacions administratives”. Un dels temes que també preocupa a les dues entitats és la cessió del 30% com habitatge de protecció oficial, i per això fa a obra nova. La Cecot indica que “s’han de tenir en compte l’experiència i resultats fallits a Barcelona i poder plantejar conjuntament altres vies per resoldre els problemes d’habitatge de la població”. La Cambra opina el mateix, i comenta que la imposició d’aquest 30% a les noves promocions immobiliàries “malmet i és negatiu per al sector. Hi ha altres mecanismes i són experiències que no han reeixit a altres llocs”, com a la ciutat de Barcelona.

Territori | Un replantejament necessari de ciutat

Possiblement, un replantejament de ciutat sigui un dels punts que es consideren més rellevants de cara als pròxims anys. ”Les ciutats s’han de replantejar cada cert temps, pensar on som, on volem anar i com hi volem anar”, assenyala Garrofé. L’empresari creu que fa falta un concepte de Vallès “més ampli”, ja que “es tracta d’un territori que pot compartir moltes coses”. Panés fegeix que Terrassa “té una situació geogràfica privilegiada” i és bàsic incentivar el creixement industrial, perquè, entre altres coses, “arrela territori”. Talamàs també elogia l’entorn de la ciutat, però avisa que “ens estem convertint en una ciutat dormitori”

Diari de Terrassa | Poc pes industrial i un model a revisar 6 de juny 2023

El futur polígon industrial d’Els Bellots II ha superat el tràmit d’aprovació inicial del seu pla parcial. Ha estat finalment per decret d’alcaldia, donat que la tramitació interna no va permetre arribar a temps per a la seva aprovació en la darrera junta de govern del mandat.

Comença d’aquesta manera un període d’exposició pública en el que es recolliran les al·legacions i que inclou la incorporació d’informes de les administracions i serveis implicats: comissió d’Urbanisme de Barcelona, Protecció Civil, Carreteres, Aeroport de Sabadell i departament de Cultura de la Generalitat, entre d’altres. Tindran entre dos i tres mesos per emetre els seus dictàmens.

L’aprovació provisional del pla i la definitiva podrien estar enllestides a finals d’any. Abans, els promotors tenen previst presentar els projectes d’urbanització i de reparcel·lació “a finals de juliol –explica Esteve Llonch, membre de la junta de compensació d’Els Bellots II–. La idea és que estiguin aprovats definitivament al primer trimestre de 2024 i poder començar obres d’urbanització després”. Els treballs necessitaran uns 2 o 2,5 anys, de manera que el polígon d’Els Bellots II començarà a ser una realitat a partir de 2026.

Els promotors, els majoritaris són Logicor i Segro, dos gegants del negoci logístic, esperen poder començar a comercialitzar les grans pastilles de sòl del polígon a la primavera o a l’estiu de 2024, un cop la tramitació urbanística estigui enllestida i es pugui fixar un calendari fiable d’implantació al polígon.

Els Bellots II ocupa una superfície de prop de 100 hectàrees al sud de la ciutat, en uns terrens situats entre l’autopista C-58, la carretera N-150 i la riera de les Arenes. Una tercera part. 35,5 hectàrees, es destinaran a activitat industrial i logística i 4,8 hectàrees seran per al sector terciari. L’Ajuntament és propietari d’unes 80 hectàrees, les que toquen a l’N-150, a l’altura del Tanatori.

Per a l’aprovació del pla parcial ha estat necessari modificar el POUM (2021) perquè el futur polígon d’Els Bellots II pogués disposar de grans parcel·les.

Diari de Terrassa | Aproven per decret el pla parcial del polígon Els Bellots II

El Banc d’Espanya i l’economista Juan S. Mora Sanguinetti adverteixen que Espanya pateix els efectes negatius de la seva complexitat normativa, causada per l’alta producció de normes per part de l’administració pública. Entre 1979 i 2021, es van aprovar més de 411.804 normes noves a Espanya, amb un augment anual constant, sent-ne més de 12.000 l’any 2021. Aquesta situació genera dificultats per al compliment de les normes, inseguretat jurídica i increments de costos.

La complexitat normativa té tres factors principals: l’excés de quantitat de normes, problemes de comprensió causats per qüestions lingüístiques, ambigüitat o mala redacció, i la complexitat de la relació entre les diferents normes. Això afecta negativament les empreses, ja que dificulta el compliment legal, desvia recursos de l’activitat principal i impedeix la competitivitat i l’aparició de noves oportunitats. La sobre regulació també limita la creació d’empreses i la seva expansió, així com l’atracció d’inversions.

A Catalunya, la situació és encara pitjor, liderant la producció de normes amb un increment especialment notable a causa de la pandèmia de la COVID-19. Tot i la importància de tenir legislació adequada per garantir els drets i deures dels ciutadans, una mala qualitat normativa esdevé un obstacle per al progrés. És necessari un compromís per part de l’administració, les forces polítiques i els agents socials per impulsar una simplificació normativa eficient, respectant principis com “una més, una menys”. Això permetrà frenar l’excés de regulació i promoure un creixement econòmic sostenible sense asfixiar les empreses.

Via Empresa | El diluvi normatiu que ofega la nostra economia

     

JORDI VILAR, PRESIDENT DE L’AGRUPACIÓ DE POLÍGONS DE TERRASSA I MEMBRE DE LA JUNTA DE LA CECOT

L’inici de campanya per a les eleccions municipals es troba a prop i tornarem a entrar en un moment de l’espai temps en què s’aturen decisions, s’alenteix el temps d’execució i s’incrementarà progressivament el nombre de retrets i de noves promeses electorals per part dels diferents equips aspirants a governar l’Ajuntament de la nostra ciutat.

Sabem que cap dels setze polígons industrials serà espai de míting electoral, ni serà objecte de la major part dels discursos públics durant la campanya. Sabeu per què? Doncs perquè les empreses dels polígons no voten i, per tant, la densitat de votants sembla no justificar una acció directa en aquestes àrees d’activitat econòmica que són menystingudes permanentment.

Tanmateix, les més de mil vuit-centes empreses que hi estan ubicades contribueixen escrupolosament a les arques municipals, mitjançant l’IAE i l’IBI i altres tributs, perquè la ciutat compti amb uns serveis de qualitat per a la ciutadania i teixit productiu, però el retorn en prestacions per a aquests grans contribuents no arriba ni al 10% de l’aportació que realitzen. I és que entris per on entris a Terrassa, voreges o creues indefectiblement un polígon industrial. Uns polígons que es van urbanitzar entre 1952 i 1990, i que necessiten una modernització urgent si volem continuar generant riquesa i mantenir llocs de treball al territori.

Els nostres polígons estan mancats de manteniment i conservació, subministraments bàsics, mobilitat, seguretat, serveis a les empreses i persones i telecomunicacions.

L’impacte de la covid i la crisi de subministraments ha dut la Unió Europea i el Govern d’Espanya a impulsar una política de reindustrialització i autonomia industrial al continent, per tant, reinvertir a les zones industrials serà clau i Terrassa ho és.
Cal definir conjuntament quins models de polígons d’activitat econòmica o parcs industrials logístics volem, i no només per als pròxims quatre anys, no, sinó per a les quatre dècades vinents. I en això, i per això, estem a l’Agrupació d’Associacions de Polígons de Terrassa. Tant per recordar als equips candidats que necessitem adaptar i modernitzar els polígons per atraure inversió i incrementar l’activitat econòmica i l’ocupació; com per executar un pla d’integració dels polígons a l’espai públic i als futurs plans d’expansió de la ciutat.

Un pla que ha de donar certeses a les empreses instal·lades perquè puguin preveure inversions i prendre decisions, i evitar la paralització d’activitat, com està passant actualment al polígon del Segle XX, on les empreses no poden plantejar projectes d’instal·lació de fotovoltaiques a les teulades de les naus perquè desconeixen si hauran de deslocalitzar-se a conseqüència del POUM.

És cert que s’ha aconseguit definir un Pla Director de Polígons que ha de millorar la situació de les empreses ja ubicades i, sobretot, ha de permetre atraure nova indústria, però no podem caure en la ingenuïtat de creure que es podrà dur a terme si no es dota amb una partida pressupostària suficient a les actuacions previstes i que aquest pressupost es vagi consolidant any rere any per adequar els polígons a les necessitats actuals de les empreses. No es pot plantejar una inversió de 350.000 euros per als setze polígons en un any quan, per exemple, es destinaran 349.943 euros a reformar únicament cinc carrers de la ciutat. Entenem que la densitat de votants a cinc carrers a Terrassa és molt superior al nombre de votants dels carrers dels polígons.

No voldria que se m’interpretés malament perquè, lluny de qüestionar la millora d’aquests cinc carrers, el que volem és incidir a dotar justament i proporcionalment la millora dels polígons.

Per tot això, demanem a tots els grups que concorreran a les municipals que el Pla de Polígons esdevingui un pacte de ciutat a dècades vista, que vagi més enllà de les voluntats dels partits polítics i garantir el seu desenvolupament estratègic.

Font: Els polígons no voten, els polígons facturen – Diari de Terrassa

David Garrofé Empresari | 14 d’abril de 2023 05:30

Entre els anys 70 i 90 Catalunya va tenir un creixement molt fort de polígons industrials arreu del país per donar sortida al creixement industrial amb una visió d’endreçar i localitzar l’activitat econòmica als afores de les ciutats.

Les grans indústries verticals anaven caient i apareixia un model que externalitzava tot allò que no era core de les companyies. Fàbriques que tenien conserges, xofers, jardiners, informàtics i tot tipus d’oficis d’activitats complementàries es comencen a desprendre de molts llocs de treball no essencials que s’anaven reconduint cap a la creació de noves empreses de serveis a les indústries.

Teníem, doncs, una demanda important de naus industrials on s’hi ubicaven aquestes activitats i també moltes noves empreses estrangeres i multinacionals que havien escollit Catalunya com a un bon lloc per instal·lar-s’hi al sud d’Europa. Oferíem mà d’obra qualificada, sous baixos, bones comunicacions, proximitat amb l’Europa central i seguretat jurídica. En definitiva, un exitós cocktail que va motivar al Govern de la Generalitat a crear, el 1980, l’Institut Català del Sòl (INCASOL) per promoure superfícies públiques per generar nous habitatges i polígons industrials per tot el país.   

Les cadenes de valor s’ajuntaven a partir dels anys 80 seguint l´estela de la japonesa Toyota al conceptualitzar un nou sistema d’organització de  la producció de les fàbriques anomenat Just in time, amb l’objectiu de comptar exclusivament amb la quantitat necessària de producte, en el moment i lloc exacte, eliminant  tot element que no aportés valor en el procés productiu. Això era possible gràcies a un comerç lliure, global i amb facilitat de transport internacional. Aquestes facilitats van fer que, a partir dels anys 90, comencessin també les deslocalitzacions d’una part de la nostra industria cap a tercers països amb costos de producció més atractius que els nostres. Això va suposar una nova adaptació del model industrial que no demandava plantes industrials tant grans ja que una part important de la producció es produïa a l’orient.

Models urbanístics

Cada dècada defineix uns models urbanístics i constructius concrets que s’ajusten a les funcionalitats que es requereixen en cada moment. Així, en els 80 i 90, s’apostava per allunyar l’activitat econòmica del centre de les ciutats creant espais nous on la mobilitat i l’emissió de CO2 per arribar als centres de treball no era una prioritat. A partir del canvi de segle, apareix una nova corrent que pretén apropar el treball a la residencia habitual, es planteja retornar l’activitat econòmica més light, serveis i petita industria a l’interior de les ciutats evitant desplaçaments. A partir d’aquell moment la demanda de naus petites a les afores s’estanca i es rehabiliten antics espais industrials del centres urbans.

Fins l’any 1985, a la majoria de les naus construïdes  se’ls hi va posar una cobertam de fibrociment o amiant en ser un material que es considerava econòmic i eficient però que, a partir d’aquell moment, se’n va prohibir el seu ús per ser un producte clarament cancerigen. Així, a data d’avui, hem heretat uns 40 milions de metres quadrats de cobertes fetes amb aquest material que s’haurà de canviar en els propers anys. Les cobertes d’uralita actualment son un problema per les empreses que aspiren a la ISO ambiental 14.000 o que volen realitzar algun tipus d’activitat econòmica classificada per industria. Per dir-ho ben clar, cap multinacional llogarà una nau amb una coberta d’amiant.

“Cal repensar quins models  de polígons, parcs industrials logístics i districtes industrials volem pels propers 40 anys”

Però de tota aquella expansió i model urbanístic ja han passat més de 40 anys i cal repensar quins models  de polígons, parcs industrials logístics i districtes industrials volem pels propers 40 anys.  Els operadors immobiliaris ja fa dies que es queixen que manquen naus industrials adaptades a la demanda actual i que, malgrat tenir uns 140 milions de metres quadrats  de naus industrials a Catalunya, una gran part d’aquesta oferta no dona resposta  a les necessitats industrials i logístiques actuals. També es queixen i amb tota la raó del mal estat de molts d’aquests polígons recepcionats pels ajuntaments. El nivell d’inversió que s’hi realitza és ridícul i així ho manifesten els mateixos responsables polítics de tots els ajuntaments. Com hem arribat a aquest punt? Que caldria fer per tornar a generar una oferta atractiva i suficient al sector econòmic i deixar de tenir una Catalunya poligonera?

Tenim doncs un gran problema:  els polígons industrials no voten a les eleccions locals i, per tant, perquè perdre el temps arreglant-los?  Els grans contribuents a les arques públiques locals amb l’IAE i l’IBI son menystinguts permanentment i el percentatge de retorn en inversió de manteniment no arriba al 10% del que aporten,  això sí, els constants discursos públics a favor de la reindustrialització i de la creació d’ocupació sonen a un mantra buit de contingut que es repeteix dècada rere dècada. Ens cal, doncs, reinvertir a les zones industrials amb urgència.

El just in time com el coneixíem ha entrat en crisi en els darrers anys. La geopolítica ens ha ensenyat que un vaixell travessat al canal de Panamà o de Suez pot col·lapsar les cadenes de subministrament de l’economia mundial. El model de deslocalitzacions està en revisió i, per a garantir els subministres, s’han multiplicat les demandes del sector logístic per cobrir la darrera milla. En general percebem la logística com un predador d’espai industrial amb baix valor afegit i baixa ocupació i per això trobem tanta resistència a l’hora d’acceptar els canvis d’usos dels polígons, però la realitat ve desmentint aquesta creença i la logística ha vingut per a quedar-s’hi durant força anys. Ens cal, doncs, revisar els plans d’usos i les alçades de les naus.

Necessitem uns 3.000 milions d’euros per canviar les cobertes d’uralita, però tenim una gran oportunitat col·locant plaques fotovoltaiques

Que hem de fer amb prop d’un 30% de naus amb Uralita? Necessitem uns 3.000 milions d’euros per canviar-les, poca broma, però tenim una gran oportunitat col·locant plaques fotovoltaiques que ajudin a amortitzar aquestes inversions. Ens cal un esforç publico privat més gran per estimular aquesta substitució de cobertes si volem recuperar espais industrials utilitzables i contribuir a la descarbonització.

Hem de fer un esforç per ambientalitzar aquests espais, integrar-los a l’espai públic, fer-los més agradables, sostenibles i atractius per captar inversions i que els usuaris tinguin una percepció molt més positiva del seu entorn laboral. Necessitem que els ajuntaments recepcionin tot els polígons, cal promoure mancomunitats de serveis, fomentar l’associacionisme empresarial, adequar les infraestructures de telecomunicacions i l’arribada de la fibra òptica, elaborar plans de mobilitat, generar serveis d’autobusos llançadora, crear carrils bici per afavorir la mobilitat des del centres urbans fins als llocs de treball, ens calen moltes coses i tenim poc temps per fer-ho.  

Font: Catalunya poligonera? Viaempresa

La candidata a l’alcaldia de Junts per Terrassa vol impulsar l’activitat econòmica agilitant tràmits i modernitzant els polígons industrials. Destaca la importància del diàleg i assegura que ha tingut una bona relació amb ERC a Terrassa i en l’àmbit nacional. Meritxell Lluís, que ja és regidora en el seu segon mandat, veu la política com un treball per a la ciutadania i destaca l’equip de 37 persones compromeses amb el país i amb la ciutat. Pel que fa al govern de Tot per Terrassa i ERC, considera que han perdut el contacte amb la realitat de la ciutat i que les seves promeses de revolució no s’han complert.

La candidata a l’alcaldia de Junts per Terrassa vol agilitzar tràmits i modernitzar polígons industrials per fomentar l’activitat econòmica. Destaca la importància del diàleg i la seva bona relació amb ERC en l’àmbit local i nacional. Meritxell Lluís, en segon mandat com a regidora, veu la política com un treball per la ciutadania i destaca l’equip de 37 persones compromeses amb el país i la ciutat. Critica el govern de Tot per Terrassa i ERC per haver perdut el contacte amb la realitat de la ciutat i no haver complert les promeses de revolució. Els seus objectius se centren a impulsar l’economia local i millorar l’eficiència de l’administració pública.

Diari de Terrassa | Meritxell Lluís: “Cal invertir a millorar els polígons industrials perquè també són ciutat” 21 d’abril 2023

L’Agrupació de Polígons de Terrassa (APT) fa una valoració positiva del treball de camp i definició dels principals reptes que recull el Pla Director de Polígons però remarca que cal dotar-lo dels recursos econòmics i humans necessaris perquè es pugui executar. 

També demana concens dins del ple i que el pal sigui un pacte de ciutat i reclama dotar de pressupost el Pla Director de Polígons presentat el dijous passat.

El president de l’Agrupació de Polígons de Terrassa, Jordi Vilar, celebra que s’hagin culminat els treballs de definició del Pla Director de Polígons de Terrassa, tal i com recollia, ara fa quatre anys, el programa electoral de l’actual alcalde de Terrassa, Jordi Ballart.  

“Ara ja disposem d’un full de ruta que ens ha de permetre modernitzar els polígons industrials de la ciutat i millorar-ne la seva atractivitat”, afirma Vilar i afegeix que “les nostres xifres de sostre industrial són inferiors a la mitja de tota la província, per tant aquest pla director, a banda de millorar la situació de les empreses ja ubicades, ha de permetre atraure nova indústria”.

A la comarca s’està produint una reducció del nombre d’indústries i dels treballadors vinculats a aquest sector, i Terrassa segueix la inèrcia de la comarca. “Per trencar-la, ens cal adequar els polígons i fer una aposta clara per la seva modernització. No podem oblidar que els PAES, són porta d’entrada a la ciutat i cal dignificar-los i integrar-los en els futurs plans d’expansió de la ciutat”, assegura el president de l’APT.

Cal tenir present que els 16 PAEs en funcionament a Terrassa es van urbanitzar entre el 1952 i el 1990, de manera que presenten fortes deficiències quant a situació de la pavimentació, serveis i altres qüestions imprescindibles per al bon funcionament de l’activitat econòmica. L’últim polígon urbanitzat a Terrassa és el Polígon dels Bellots i des de les hores, “tot han estat promeses de nous espais industrials que de moment no s’han materialitzat”.

Per aquest motiu, l’Agrupació de Polígons de Terrassa considera imprescindible dotar el Pla Director amb una partida pressupostària suficient a les actuacions previstes i que aquest pressupost es vagi consolidant any rere any per adequar els polígons a les necessitats actuals de les empreses. “Per a nosaltres, els representants de les indústries ubicades a polígons, és fonamental que es doni prioritat al manteniment i conservació d’aquests espais on es concentra una gran part de la generació de riquesa de la ciutat, de llocs de treball i de desenvolupament d’innovació. El Pla Director ha de pivotar principalment en aquest aspecte. L’actualització d’aquests espais és cabdal per al desenvolupaments de les noves necessitats empresarials”.

L’APT també considera necessari l’establiment de mesures que permetin l’arranjament, o bé la demolició de les naus obsoletes, així com accelerar el procés d’apertura de naus per adequar-la als tempos que requereix l’activitat econòmica.

Els representants de les associacions que conformen l’Agrupació de Polígons de Terrassa demanen al Ple de l’Ajuntament que el Pla de Polígons esdevingui un pacte de ciutat, que vagi més enllà de les voluntats dels partits polítics, garantint el seu desenvolupament a partir d’ara i evitant que situacions com les que comportarà el procés electoral de març, torni a paralitzar la seva execució.  

Recull de premsa

L’Agrupació de Polígons reclama dotar de pressupost el Pla Director Monterrassa 26/01/2023

Els empresaris reclamen pressupost i responsabilitat per al pla de polígons Diari de Terrassa 26/01/2023

L’Agrupació de Polígons de Terrassa reclama dotar de pressupost el Pla Director de Polígons Terrassadigital.cat 26/01/2023

Terrassa vol fer més atractius els polígons Diari de Terrassa 27/01/2023

El Pla Director de Polígons ha de millorar la competitivitat de les empreses Canal Terrassa 26/01/2023